Ja declinava el vespre que tu deus haver oblidat
Caminàvem rumb a casa, el sol s'amaga entre terrats
La teva veu sonava lluny, com el xiulet de trens perduts
Com la remor d'un riu nascut en cims nevats, muntanya amunt
I aquella idea il•legal m'anava inundant el cap
M'hauràs de disculpar amor meu
Que vaig pensar deixar-te un dia
Abandonar-te a la teva sort...
Només esperava en silenci que es presentés el moment
De fer-ho volar tot pels aires, fent veure que era un accident
Diria unes paraules greus mirant a l'infinit
Les sentia dins la boca tenses, preparades per sortir
Venien frases solemnes que ens matarien com un poltre coix
Venia a arrossegar el cos mort del nostre amor
Fins a un racó discret per amagar-lo entre les flors
Però s'ha vist que aneu predicant pels carrers
Que l'amor es transforma amb els anys
Veniu urgent a explicar-nos si es transforma tant
Si es transforma tant, si es transforma tant
Si es transforma tant!
Ja s'intuïa a l'horitzó la costa verge d'un nou mon
Ja em desplaçava més lleuger alliberat del pes del teu amor
Ja se sentia algú rient, l'escalfor d'una altra gent
Un altre cos, una altra veu capaç de fer-me més content
Ja m'allunyava caminant mirant als ulls als vianants
"Sabeu el meu futur?
Avui m'he disparat amb munició de plata apuntant directe al cor."
En aturar-nos per creuar vas agafar-me la mà
Vaig tornar una bola rasa a un nen que jugava en un portal
"No ho expliquis a ta mare que es curtirà el proper Nadal"