Som a la carretera de Manresa a Berga
En un cotxe resplendent que corre massa
Han trobat a la guantera algun CD acceptable;
És dimecres, de matinada, i els dos fugitius canten
Creuen per Molló i en una clariana
Ell l’abraça com un nen i s’adorm a l’acte
El sol va encenent el bosc i ella lluita amb les imatges:
Un caixer fent-se el valent, un revòlver disparant-se
Compren la moto a un pagès pel preu de quatre
I acceleren entre vinyes solitàries
Al semàfor d’Estagel els saluden uns gendarmes
Però a la ràdio no diuen res, no s’està seguint cap rastre
Ell s’afaita el cap, ella es posa morena
Els dies passen lents, a la tarda passegen
Ell juga a frontó amb un empresari en hores baixes
Ella es tanca al bungalou i a la nit fingeix orgasmes
Que bo és sortir al carrer, que et toqui l’aire!
Són dos enamorats tan adorables!
Ell parla del futur i es projecta sense xarxa
I el paradís comença en una pizzeria de Lausana
I quin riure els noms dels passaports, ell els diu en veu alta
Potser semblarà més francès, diu, traient-se la barba!
Ella respon com pot i plora rere la porta tancada:
“Així no podré, amor meu, no a costa dels altres”
I, en fi, ell ha passat el trajecte a coberta
Ja veu el blau marí de la terra promesa
Però per ella no patiu, que al calabós hi ha trobat calma:
S’ha fet a la foscor i ha posat nom a les rates
I ha trobat un nom bonic per a cada rata