Un, dos,
un, dos, tres, qua...
Quin dia feia, amics... Quin dia feia, amics...
La dolça Adela va venir amb el mapa d’un lloc nou per descobrir,
amb les claus d’una moto que ens deixava el seu veí.
Quin dia feia, amics...
L’Adela deia “sóc aquí
per rodolar entre la civada i tocar-nos fort en el molí
comptant ocells que migren, fugint d’un país trist!”.
Quin dia feia, amics, no n’heu vist molts així,
i l’Adela volia passar-lo amb mi!
I vaig girar-me i li vaig dir
que seria divertit,
i vaig girar-me i li vaig dir
“que bucòlic i bonic”,
i vaig girar-me i li vaig dir
“la propera, clar que vinc”,
i vaig girar-me i li vaig dir
i vaig girar-me i li vaig dir:
“Ara no, no, no,
no m’interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ja s’aclarien els contorns d’un gran tema pop-folk
que congelarà per sempre això tan especial
que hi ha entre els dos, que hi ha entre els dos.
Ara no, no, no
no m’interrompis!
No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?
Ara que encarava un vers per rimar amb els teus cabells,
ara que quasi es pot sentir l’olor de la teva pell
en el paper, en el paper...”